gueriowen

El jove Maties Lumpenmüller passeja camuflat en l'anonimat pel concorregut passeig marítim d'una coneguda població del litoral català. Porta penjada al coll una camera de fotos que es balanceja amb cada passa que fa. Fins que s'asseu a la barana que separa la sorra del passeig. Tot lluitant amb un gelat de tres boles, decideix esperar que la munió de turistes acabi de sopar i es llenci en tromba als bars, a la caça de sexe i combinats estranys. Perquè resulta que en Maties, dins la precària estructura del negoci fotogràfic on treballa, és l'encarregat de patrullar per la ciutat fotografiant els turistes.

En Maties, que aviat complirà vint-i-vuit anys, es va veure obligat a fer-se fotògraf ambulant a l'edat de setze anys, quan tot just era un marrec al qual se li començaven a notar els primers estralls de l'adolescència. I és que, malauradament, en Maties era un cúmul de desgràcies concentrades: fill d'immigrants de l'antiga República Democràtica Alemanya. Família plenament desestructurada, en la qual, en lloc de comunicar-se a base de paraules, preferien fer-ho a garrotades. Dislèxic congènit, amb les conseqüències imprevisibles que comporta confondre habitualment esquerra i dreta. I a l'últim, però no per això menys important, una tendència preocupant a consumir alcohol ja des de ben petit, potser a causa d'aquells furtius i maliciosos biberons regats amb vodka gentilesa de l'Ute, la seva segona madrastra.

Però a en Maties no li agradava compadir-se. La vida li havia ensenyat que de res servia quedar-se parat, somicant i llepant-se les ferides. Això era per als perdedors i ell, un Lumpenmüller que s'havia hagut de fer a si mateix, no ho era. Ni de conya. Així doncs, aprofitant l'únic regal que va rebre en la seva complicada infància, una atrotinada Leica herència del seu avi, comunista octogenari d'una tossuderia d'indubtable arrel germànica, es va llançar al carrer a disparar com un boig la seva nova camera. Era un gran passatemps que li permetia no rondar gaire per casa, fet que li estalviava uns quants blaus a la setmana, i poder immortalitzar escenes efímeres que, d'altra manera, s'haurien anat diluint lentament en la seva memòria limitada.

L'autoestima d'en Maties, inexplicablement desproporcionada, li feia pensar que anava adquirint una destresa fora de l'habitual en l'art de la fotografia. I tot perquè premia el disparador compulsivament. En un error típic de la supèrbia de la joventut, confonia quantitat amb qualitat. Qualsevol imatge era digna de ser fotografiada. De tota manera, la crua realitat era que aquelles fotos eren lletges de l'hòstia, però això ho veia tothom excepte ell. Com que la inexistent economia d'en Maties no li permetia fer-se càrrec ni de la quantitat ingent de carrets ni dels revelats inacabables, va anar a buscar el senyor Colomer, de Fotografies Colomer SA, pioner en el negoci fotogràfic a la Costa Brava i expert a treure calés de sota les pedres, sense entrar a jutjar els seus mètodes, de dubtosa legalitat. Veient en Maties, un jovenet inflat d'autocomplaença, com la gallina dels ous d'or (metafòricament parlant, és clar), li va oferir un tracte irrefusable: a canvi d'anar pel poble fotografiant turistes i, després, intentar encolomar-los les imatges per cinc euros, rebria un quinze per cent de les vendes, a banda, per descomptat, de tenir barra lliure en material fotogràfic. En Maties, amb ulls plorosos i estómac famolenc, va acceptar il·lusionat, emocionat.

Al cap de tres dies i quinze carrets, l'emoció i la il·lusió havien deixat pas a la impotència i la ràbia. En Maties encara no havia venut cap fotografia. L'orgull feia que es cagués en les tres últimes generacions dels turistes que l'engegaven, però era evident que els maleïts guiris, pagerols incultes segons en Maties, no compartien el seu concepte d'art. Ara bé, si Mahoma no anava a la muntanya, la muntanya aniria a Mahoma. Si les seves fotos no tenien cap interès, com al·legaven la majoria de clients frustrats, ell mateix provocaria que les imatges fossin inoblidables.

Quan una de les boles del gelat cau a plom a la sorra, la nostàlgia hi va al darrere i desperta en Maties del record. Deixa d'evocar el seu passat, la seva Leica, els seus inicis, i decideix que ja és l'hora d'aplicar el mètode per vendre fotografies que tant d'èxit li ha donat al llarg de la seva carrera. Llença la resta del gelat i, protegit per la foscor i una paradeta de patins, s'acosta sigil·losament a una dotzena d'anglesos escandalosos i torrats com ceps que fan juguesques sobre qui és el primer a acabar-se la llauna de cervesa. Endinsa dissimuladament la mà en una bossa i n'extreu la cartera d'un anglès pelat i tatuat fins al còccix, que el dobla en pes i estatura. S'allunya un bon tros i la deixa al costat d'una parella que s'acaba de conèixer, però que va camí de fer-ho molt a fons. Rebolcant-se mig despullats a la sorra, no s'adonen de com en Maties torna cap al grup d'anglesos i parla amb ells. Enmig dels gemecs i sospirs pujats de to, tampoc no senten com en Maties els diu que aquell noi d'allà, el dels pantalons sota genoll, els ha fotut la cartera. Intentant descordar els sostenidors de la inesperada conquista, el pobre noi no té temps de veure com un anglès desdentat, jugador de rugbi si s'ha de jutjar per l'excel·lent tècnica del placatge que li fa, l'agafa per l'esquena i l'apallissa enmig de flaixos i etílics crits d'ànim. Els crits provenen dels amics. Els flaixos pertanyen a la Nikon d'en Maties. Quinze minuts més tard, en Maties reparteix tiquets de les fotos que acaba de realitzar. Demà a les deu ja estaran revelades, els diu, tot i que sap de sobres que no les aniran a buscar fins a última hora, un cop la ressaca es comenci a dissipar. Però també sap de sobres que hi aniran. I és que tenir el record d'unes vacances així resulta impagable.